La interrelació entre els dimonis de foc i els dimonis tradicionals.
Introducció.
El dimoni és una figura bíblica, provinent d'una cultura ancestral, que es manifesta amb una petjada molt potent a l' inconscient col·lectiu. El dimoni és una figura que transita per les diferents manifestacions culturals jugant un paper analizat a mutitud d'estudis. Passa de la rondalla a la llegenda, d'allà als putxinel·lis, al teatre, a les representacions del rei Herodes - font de dimonis i malnoms -. De les temptacions de Sant Antoni i Santa Catalina Tomàs. Del ritual del Corpus fins als correfocs. Per´`o també de l'imaginari col·lectiu que relaciona tot ésser fantàstic, en certa manera, amb l'infern o el dimoni. Ha estat invocat en els temps de grans penúries (La pesta del segle XIV; la revolta de la Germània al segle XV); per atacar qui pensa diferent (jueus, càtars, musulmans, pagans i heretges en general). És una part integral de la nostra cultura i les nostres manifestacions festives.
Amb tot, s'ha de dir que a Mallorca, la figura del dimoni manca d'un estudi en profunditat i de llarg abast. Això és així perquè la majoria de treballs es retringeixen a la trajectòria, sovint esbiaxada, de cada poble. I, si bé això no és un demèrit, no deixen de ser estudis parcials, molt sovint marcats per la passió que envolta el context festiu en què sol viure el dimoni.
És evident que la recerca del dimoni en els arxius és d'allò més complexe, en tant que no se li ha donat mai el relleu que es mereix, sol sortir als papers de forma anecdòtica i puntual.
Si bé s'ha de remarcar el paper que varen tenir les trobades i estudis que s'anavem fent arreu de Mallorca per recuperar les tradicions i la cultura popular durant la dècada dels anys vuitanta del segle XX, sis trobades que ajudaren en certa manera a recuperar el potencial de la figura dels dimonis i, fins i tot, a crear-ne de nous. Eren les dimoniades impulsades per Antoni Galmés, que n'ajudà a organitzar fins a sis. De vuitanta dimonis a la primera trobada, arribaren els cinc-cents, tal era la devoció despertada a els fastos moguts pels polítics alhores.
Dimoni, diable o híbrid?
Amb tot, es pot dir que el dimoni cristià, o aquest híbrid entre diable i dimoni que pul·lula per Mallorca va venir amb la conquesta catalana de 1229. I s'ha anat manifestant de diferents formes al llarg dels anys. Parlam d'híbrid per un motiu molt clar i evident, com també per qüestions etimològiques entre concepte de dimoni i el diable. D'una banda, perquè la paraula diable, a la bíblia, fa referència a Llucifer, al diable caigut, Satanàs. Aquest diable és la representació de mal en el sentit més cristià de la paraula. És per això que aquest diable surt des d'un bon inici relacionat amb tota festivitat religiosa, en el teatre religiós de carrer medieval com a forma d'explicar la lluita entre el bé i el mal. El Corpus és, segurament, el referent més antic i constant però no l'únic.
A Mallorca tenim la figura del dimoni temptador que acompanyava la Beata -Santa Catalina Tomàs, ara ja santa des de 1947- a les processons que feien arreu de Mallorca des de 1792, de les quals queden les que fan a Valldemossa, Palma, Vilafranca i Santa Margalida. Però en origen va arribar a manifestar-se per la immensa majoria de municipis de l'illa.
També és important el dimoni dels cossiers - o dels cossis, sigui des dels origens o no- en tant que juga un paper homòleg al de la Beata i Sant Antoni…
Sens dubte, però, el dimoni per excel·lència és el que surt per els festes de Sant Antoni. I, sí, també relacionat amb la seva història hagiogràfica. Però sobretot per un fet molt senzill: Sant Antoni és el sant dels animals de pèl i de ploma i representa, així mateix, la pagesia, ofici hegemònic de Mallorca d'ençà de la conquesta catalana per part del rei Jaume I, encara, des d'abans.
Amb tot, la figura del dimoni va molt més enllà dels rituals festius religiosos i institucionals i sempre cerca treure cap de formes diferents. I a poder ser, des de darrere la màscara que conforma aquest personatge, a Mallorca, entrocat amb l'essència del dimoni, percebut així des de qui exerceix fins a qui el percep.
Per això, voldria posar el focus en el concepte del dimoni i diable. Els Dimonis de correfoc estan inspirats representen amb la mateixa dignitat i essència la figura del dimoni tradicional. I tenen el mateix referent, la bíblia, en el sentit cultural més ampli de la paraula. I cerquen i desperten els mateixos sentiments primaris tant individuals com col·lectius dels dimonis tradicionals.
Dimoni de correfoc, tradicional o no.
Primera premisa: quin és el marc cultural que tenim de referència? Si és el de la regionalització de les autonomies espanyoles, haurem de dir els dimonis de correfoc només tenen 28 anys (1993), 33 si comptam el primer correfoc d'iguana. Ara bé, si tenim de referència l'ambit nacional, no hi ha discussió. Són ben tradicionals.
Una llança important a favor d'aquesta idea marca el motiu i inspiració inicial de les colles. Les primeres colles fundades a Mallorca d'ençà de 1993, com a Sant Joan, Sóller, sa Pobla, Alaró... tenem com a padrins de foc colles de Catalunya. I, de fet i fins i tot, l'estil de cremar, la indumentària, les forques, són de la mateixa inspirarió principatina. Són, per tant, una expresió d'aquesta tradició dimonial més que no pas una moda passatgera.
I, si hi abundam una mica més, podem posar de manifest que els intercanvis entre colles de Catalunya i el País Valencià són constans i nombroses. La darrera, l'exposició fotografica "Mil Dimonis" amb exposició de vestits dels dimonis de foc del País Valencià, al Museu Etnològic de Castelló de la Plana, organitzat per la colla Botafocs de Castelló n'és un exemple.
I no,no es pot parlar modes passatgeres quan es compten desenes de colles amb anys i panys d'activitats continuada, com podreu palesar a la comunicació qie així ho explica i ho posa en cronologia i calendari. Cert que hi ha colles que s'han aturat i d'altres que han desaparegut. Però aquest no pot ser tampoc un element de judici, perquè de la mateixa manera a Mallorca han desaparegut i s'han creat moltes figures del dimoni a diferents pobles durant els darrers anys (Calonge, Petra, Porreres, San Joan, Muro, Ses Salines, Sineu, Santa Eugènia, S'alqueria Blanca, Llubí, Mancor...).
Hi ha un Element curiós i és que allà on hi ha hagut dimonis, ja desapareguts, ha estat un dels motius per crear una colla que exerceixi aquest paper. Cal remarcar que la principal diferència entre colles de foc amb les denominades de moment com dimonis tradicionals és una i cabdal: no depenen directament de cap institució oficial, sinó que formen part del teixit associatiu del poble, aquelles persones que viuen i promouen la festa i, en especial, les manifestacions més tradicionals. De fet, diria que la presència del dimoni és un indicador important de la vitalitat d'un poble.
Interrelació entre dimonis.
Amb tot, també ens hem de referir a un aspecte no gens menor i sí ben significatiu. A molts pobles hi ha una interrelació entre les colles de dimonis de correfoc i dimonis tradicionals. Així, podem parlar de sa Pobla (el dimoni que té nom Conguito és el mateix que el cap de colla d'Albopàs); Muro (els dimonis de Sa Pedrera són els encarregats de fer reviure els dimonis de beneïdes de Sant Antoni); Sant Joan (a través del centre cultural de Sant Joan, els dimonis de festes d'agost han format part durant molt d'anys de la colla de foc i, fins i tot, han hagut de demostrar implicació amb el centre cultutal per poder exercir de dimonis d'encalçar; uns dimonis creats al 1983); els dimonis de Sant Margalida - polèmica inclosa - comparteixen actius i ensems una personalitat idèntica a l'hora de "jugar" amb el públic… Els dimonis Boiets de Vilafranca, també tenen molta relació amb els dos dimonis, el de la Beata i el de la neofesta (que tés més de trenta anys) de la Revolta. Els dimonis de Son Ganxó de Costitx, que també tenem relació amb els dimonis amb els tres caps de Bou i el dimoni de Son Ganxó, de recent creació. No és casual que comparteixin nom i inspiració en el nom talaiòtic, com el Capocorb de Llucmajor. Ni el cas d'Ariany, en què, a més del dimoni de Sant Antoni, va sortir una colla de correfoc i fins i tot la primera colla de dimònies, anteriors a la creació de la colla de dimònies de Manacor, que ara pren tanta força. Una hidridació que també es pot veure a Ses Salines, amb la Colla Maria Enganxa que, a part d'encalçar, al repertori d'accions dimonials han inclòs el de cremar a colla de foc. I els Escarrufaverros de Campanet, colla de foc realitza totes les funciones pròpies del dimoni tradicional quan escau. Com fan els dimonis d'Esporles que també hi exerceixen.
Un fet comprovable amb el calendari festiu que aportam a les jornades presents, és que les colles de dimonis de correfoc estan lligades a les tradicions festives de cada poble i que s'han inspirat i desenvolupat en molts de mites i llegendes de cada festa i cada poble i les han poteciat, en tant que formen part de l'ànima del poble, que avui en dia és el teixit associatiu i no les institucions.
Aixó ho podem palpar amb exemples referits al bestiari de les colles de dimonis de correfoc. Na Marranxa: animal mitològic relacionat amb el torrent del mateix nom, d'Alaró; Na maria Enganxa : ésser fantàstic prolífic de versions, Es Grif de sa Pobla , que surt de l'escut del municipi , com a drac dels dimonis d'Hiachat de Santa Margalida ; d'Esporles , que emula la crida festiva i pudenta de l'animal que es passejava pel poble anunciant bauxa, el més antic, el Corb de Sant Nofre de Sant Joan , de dos Caps com dir la llegenda en Cendrada de Binissalem en motiu d'aquest mal de la vinya . El drac de Na Coca de Palma que rememora aquesta llegenda ciutadana . El Boc d'Esporles , que emula la crida festiva i pudenta de l'animal que es passejava pel poble anunciant bauxa., el més antic el Corb de Sant Nofre de Sant Joan, de dos caps com dir la llegenda referida a aquest puig , i es Freu la be`stia de ses Covetes de Campos.
Així mateix, a pobles que han perdut la figura del dimoni en el temps, l'han recreat de diferents maneres, com ´´es el cas de dimonis Infernets de Maria de Salut; o els dimonis de sa Cova des Fossar de Sineu, també lligats a un dimoni nou i ben popular Lo Muc de Reig. I els esmentats Campanet i Esporles. O els Dragomonis d'Andratx.
Una altra diferència important amb als dimonis tradicionas rau en el fet que aquests primers gairebé restringeixen la seva activitat a un dia o unes dates molt concretes, mentre que les colles, moltes, has trescat part de la geografia illenca i més enllà. I fins i tot estam constituïts en federació. Perô són els nous temps i la nova adaptació que hi ha. Com amb el fet indiscutible que, de la mateixa manera que la incorporació de la dona, a la figura ritual del dimoni tradicional és molt recent, a la creació de les colles de correfoc va ser fet simultani. Coses del temps i de l'evolució.
És cert que moltes de colles has trescar tant Mallorca, mentre que els dimonis tradicionals tenen quasi sagrat no sortir del poble més enllà de cites marcades i importants, però també és cert que durant l'esclat del turisme, la folklorització dels costums propis es prostituí en certa manera. Un bon paradigma seria Cal Dimoni d'Algaida. Però la lletania seria interminable... També haurem de comentar, en aquest sentit, l'impacte que tengueren les sis trobades de dimonis durant la dècada dels anys vuitanta.
Al mateix temps, també es pot afirmar que els joves menors de trenta anys no entenen Mallorca ni moltes festes sense correfoc. Les d'Artà, són mítiques, a l'estiu; i les de sa Pobla i Muro per Sant Antoni, també. Però no només.
Conclussions.
Per abundar, si hom vol conèixer l'ànima d'un poble, hom ha de mirar les reaccions amb els ulls d'un infant. La fascinació que senten els menors de Mallorca, Europa, Àfrica Rússia... davant un figura dimonial és la mateixa, si no s'han vist cap mai. Se'ls desperta a dins un remolí de sensacions. Ara bé, la fascinació per un dimoni concret va més lligat a la tradició familiar o popular en sentit més ampli.
Per`o per damunt tot, segons indica Francesc Alemany, encara que els significats socials avui associats als dimonis hagin perdut part de la subversió carnavalesca de l'avior en favor de la distinció identitària no vol dir que aquesta representació hagi deixat de ser un costum en comú a Mallorca. Al contrari, aturar les nostres vides, consider que el dimoni és tan popular com sempre, ja que encara posa al servei de la gent de l'illa un dispositiu per a l'ajuda mútua i l'associació per dissentir contra la injustícia. I són les fórmules de suport mutu i cooperació que has estat els principals motors d'evolució humana,
Aquest paper dimonial el juga d'una forma eminent el dimoni de Sant Antoni, que ha esdevingut gran símbol de la festa. Però no és l'únic, els dimonis de foc també has estat això, fórmules de suport mutu i cooperació en rellegir el paper dels dimonis en el calendari festiu. Les festes de foc, Sant Antoni i Sant Joan són les que els dimonis de correfoc tenen els principals referents, els dos solsticis. Dues festes de foc, el foc com a catarsis col·lectiva. Què té més d'on ve le foc? El foc i el dimoni han esdevingut, amb el temps.
En definitiva, els dimonis de correfoc són tradicionals en tant que representen el sentit del poble vers de la figura, el dimoni, que s'ha anat modelant com part de la cultura pròpia. Que estan arrelant al món associatiu que dona sentit a les festes. Senzillament ha canviat el paradigma en part. Les institucions polítiques i religioses han perdut preeminència davant un nou impuls d'altres estaments del poble.
Si el que voleu és un poble que pugui viure punts de trobada marcats a foc en calendari, s'han d'obrir les portes de la tradició als dimonis de foc a les Illes Balears.
Miquel Àngel Tortell